La vulnerabilitat agrària i forestal mediterrània
La intensificació agrària iniciada a mitjan del segle XX ha fet que nombrosos paisatges tradicionals en mosaic hagin evolucionat en dues direccions oposades:
A) En zones planes es van anar unint camps, esdevenint terrenys progressivament més grans i homogenis i perdent-se milions d'arbres dispersos, marges arbrats (el 70% a França entre 1962-99 i el 50% a Catalunya entre 1957-81) i sistemes combinats amb fruiters i cultius (el 90% a França entre 1945-2000 i el 97% a Espanya entre 1962-99). Els paisatges resultants són molt simplificats i amb problemes ambientals associats: pèrdua de biodiversitat, degradació del sòl per la pèrdua de matèria orgànica i fertilitat; problemes d'erosió, compactació i drenatge; contaminació mineral i orgànica de sòls i aigües, etc.
B) En zones de mitja muntanya molts terrenys de cultiu i pastura han estat abandonats, sent ocupats per masses forestals predominantment abandonades. A més d'aquests “nous boscos”, les superfícies mediterrànies tradicionalment forestals també s'enfronten a l'anomenat cercle viciós de l'abandonament forestal: la baixa productivitat predominant, limitada per la disponibilitat hídrica i l'absència de gestió en dècades, redueix la viabilitat econòmica de la gestió: a Espanya només s'aprofita el 15% de l'increment anual de volum de fusta si no es considera la Cornisa Cantàbrica. Els boscos resultants són cada cop més densos, menys vitals i amb més problemes d'estabilitat i decaïment, mentre augmenta la seva vulnerabilitat als impactes del canvi climàtic (sequeres, incendis, tempestes, plagues) reforçant-se el cercle viciós.
Els sistemes agroforestals i la seva contribució a l'adaptació al canvi climàtic i a altres serveis ecosistèmics
Els sistemes agroforestals són la combinació deliberada de vegetació llenyosa (arbres i/o arbustos) amb produccions agrícoles o ramaderes per obtenir beneficis de les seves interaccions. En aquest projecte ens referim a “sistemes agroforestals” centrant-nos en dues modalitats: silvoarables (vegetació llenyosa combinada amb cultius) i silvopastorals (vegetació llenyosa combinada amb producció pastoral). El component llenyós del sistema es pot disposar en els marges del camp o bé en fileres, en illes o dispers, podent atendre múltiples objectius, compatibles entre si: producció (fusta, fruit, fongs, brancam), protecció (biodiversitat, sòl, aigua, benestar animal) i paisatge. Es mostren a continuació alguns dels principals beneficis que ofereixen els sistemes agroforestals en comparació amb els sistemes convencionals:
[A] Més alta resiliència ecològica i millora de la biodiversitat, gràcies a l'increment i diversificació dels components del sistema, la creació d'ecotons i la restauració de cadenes tròfiques i cicles de nutrients. Tres beneficis associats són l’increment de la presència de fauna auxiliar, que permet abaratir la lluita contra plagues i malalties, la protecció del sòl respecte l'erosió i la protecció de la qualitat física i química de l'aigua (filtratge de lixiviats agrícoles i ramaders).
[B] Increment de la productivitat i la rendibilitat: aquests sistemes són una pràctica d'eco-intensificació, on els components del sistema (vegetació llenyosa / cultius i pastura) ocupen diferents estrats verticals, la qual cosa incrementa la capacitat total del sistema d'aprofitar la llum i l'aigua i els nutrients del sòl. La presència de diferents components també pot incrementar el nombre total de mesos durant els quals hi ha almenys una producció en activitat vegetativa. Així, la productivitat global és més alta i més estable que en sistemes purs, i es redueix la vulnerabilitat del productor a les fluctuacions del preu d'un producte. La diversificació i la generació de productes d'alt valor afegit permet una diferenciació en el mercat, la valorització de la millora del paisatge (eco-turisme), mercats emergents (carbon farming, pagaments per compensació d'emissions, etc.) i la promoció d'una economia circular a nivell de l'explotació: ús de palla com a mulch per als arbres; trituració de restes de poda com a coberta seca, aprofitament energètic dels arbres, etc.).
[C] Menor impacte de la sequera i d’esdeveniments meteorològics extrems: el component llenyós crea un microclima amb temperatures suavitzades i redueix l’efecte del vent, afavorint el cultiu o la pastura. Els arbres afavoreixen el benestar animal en protegir-los del sol i les tempestes, i prolonguen el període vegetatiu de la pastura a l'estiu. L'oferta farratgera es pot incrementar i diversificar en emprar arbres productors d'aliment per al bestiar. En boscos, reduir la densitat arbrada per fomentar el silvopastoralisme millora el balanç hídric i la vitalitat i fructificació dels arbres respectats i augmenta la producció de la pastura.
[D] Reducció de la vulnerabilitat a incendis forestals gràcies al silvopastoralisme, que permet reduir l'acumulació i continuïtat del combustible gràcies al doble efecte de consum i aixafament de la vegetació baixa que fa el ramat.
[E] Augment de la fixació de carboni: afegir arbres a terrenys de cultiu o de pastura permet estabilitzar i incrementar el carboni orgànic del sòl (menys superfície llaurada, aportació de matèria orgànica) i l'emmagatzematge de carboni a llarg termini en la fusta, un recurs renovable amb múltiples aplicacions.
Degut a aquests beneficis, la necessitat de promoure els sistemes agroforestals està esmentada explícitament en les principals normatives comunitàries dels últims anys, entre les quals destaquen: Pacte Verd Europeu, Reglament LULUCF, Estratègia 2050, Estratègies de Bioeconomía, Biodiversitat i Forestal o l'Estratègia del Camp a la Mesa, entre d’altres.